El mirall giratori: el Quebec observa el procés català

La tardor referendària que ha posat en primer pla dues velles nacions europees com Escòcia i Catalunya ha tingut un inevitable efecte mobilitzador entre independentistes d'altres latituds. A l'altra banda de l'Atlàntic, el sobiranista Partit Quebequès va perdre el poder el passat mes d'abril després d'anticipar les eleccions i de patir una clamorosa derrota a les urnes que va afavorir el retorn al govern del federalista Partit Liberal. Amb la intenció d'establir de nou unes bases per fer créixer el suport a l'opció independentista, que frega un dels seus mínims històrics, diferents entitats del món sobiranista han celebrat aquest cap de setmana a Mont-real una trobada ciutadana que ha aplegat un miler de persones i que ha fet explícit quin és el seu actual model d'inspiració: el procés sobiranista català.

Un camp de ruïnes

Amb el nom de destiNation, l'esdeveniment s'ha publicitat amb el padrinatge de Jacques Parizeau, l'exprimer ministre (1994-1996) que va portar el Quebec al seu segon referèndum sobre la independència el 1995. Només present a l'acte a través d'una al·locució enregistrada, Parizeau ha aixecat polseguera en l'opinió pública per les seves dures crítiques a l'actual línia política del Partit Quebequès, afirmant que “els sobiranistes són avui davant d'un camp de ruïnes” i preguntant-se si el “vaixell almirall que és el PQ pot ser encara un bon vehicle per al moviment sobiranista”. L'expolític acusa els actuals líders del partit d'ambigüitat sobre la qüestió referendària: “En un país desenvolupat com el nostre no es pot dir a la gent voteu per nosaltres i després ja veurem; acabem passant per hipòcrites”. Sorprenentment o no, aquestes paraules van ser rebudes amb fort aplaudiments pel públic del Teatre l'Olympia, compost en gran nombre per militants del PQ.

Pas a la societat civil

Conscients de la desfeta política i de l'estat d'hibernació en què es troba del principal partit independentista, una bona part del sobiranisme aposta per transferir el lideratge del moviment a la societat civil, prenent com a exemple innegligible el cas català i la mobilització ciutadana que pressiona les instàncies governamentals des de 2012. Les al·lusions a Catalunya, constants al llarg de totes les intervencions del cap de setmana, desperten una indissimulada admiració entre els sobiranistes quebequesos, poc conscients potser que durant anys l'independentisme català ha observat els referèndums celebrats al Quebec gairebé com un miratge polític. Sense oblidar Escòcia, que malgrat l'admirable pulcritud democràtica del seu procés ja no representa un referent tan engrescador, el radar s'orienta ara vers el 9 de novembre català.

Canvi de nom i d'estratègia

El principal organitzador de la trobada ciutadana, el Consell de la Sobirania del Quebec, va anunciar gairebé a la clausura de l'acte el canvi de nom de l'entitat, que passarà aviat a ser coneguda com les Organitzacions Unides per la Independència (OUI). Una operació que vol anar acompanyada també d'un canvi de vocació i d'estratègia a seguir. Creat el 2003 sota l'empara del mateix Parizeau, el Consell ha rebut regularment el suport del Partit Quebequès i del Bloc Quebequès, la formació sobiranista a l'escena federal, i s'ha dedicat des de llavors a fer promoció de la independència produint documents i alimentant el debat públic. La reformulació en marxa s'inspira, en bona mesura, en l'Assemblea Nacional Catalana, convertida en referent per la seva naturalesa transversal i no partidista, però sobretot pel seu potencial mobilitzador.

Mantenir viva la flama

La més immediata preocupació dels independentistes és en aquests moments mantenir viva la flama del sobiranisme, i això passa per detectar quines són les raons que poden tornar a fer sortir els quebequesos de casa. A Catalunya, el mur de negació erigit pel govern espanyol des de 2006 ha estat, sense dubte, l'estímul fonamental per fer créixer el suport a la independència fins a cotes històriques. Al Quebec, l'afirmació nacional de la majoria francòfona per acabar amb la seva situació d'inferioritat social va ser el vector principal de mobilització durant els anys 60 i 70, així com la defensa de la llengua francesa. Avui, assolits aquests objectius, cal definir-ne de nous, i un dels que més consens genera és la protecció del medi ambient. Contra la política energètica federal basada en l'explotació de les arenes bituminoses que promou el govern d'Ottawa, els independentistes proposen dotar-se d'un estat propi per impedir el pas dels oleoductes pel seu territori i alhora convertir-se en un país líder en energies renovables.

Els reptes que té davant el sobiranisme quebequès són d'una magnitud gairebé vertiginosa, sobretot tenint en compte l'absència d'un relleu generacional sòlid que aporti sang nova al moviment. A diferència d'Escòcia i de Catalunya, on les franges més joves d'edat són les que més suport mostren a la independència, al Quebec, el sobiranisme corre el risc de ser només el projecte d'una generació, com va suggerir un altre exprimer ministre, Lucien Bouchard, en unes declaracions recents no exemptes de polèmica. Si bé les enquestes demostren que els joves d'avui es consideren quasi exclusivament quebequesos per una àmplia majoria, i ja no canadencs francesos o simplement canadencs, la falta de mobilització pot ser el factor clau per entendre el centre de les preocupacions actuals del moviment sobiranista.

*Marc Duran és periodista i col·laborador de l'Ara.