El lobi de l’Íbex agonitza

MadridVa tornar a passar aquesta setmana. El director general del Consell Empresarial per a la Competitivitat (CEC), Fernando Casado, va haver de despenjar el telèfon i trucar als principals líders de les grans empreses espanyoles, la majoria de l’Íbex-35, per dir-los que aquest mes tampoc hi hauria reunió. Des del desembre del 2015 que aquest lobi de l’Íbex creat el 2011 com a contrapès a les patronals tradicionals suspèn una vegada i una altra les reunions que hauria de mantenir cada mes per valorar l’actualitat política i econòmica. Els grans empresaris no volen mullar-se sobre l’atzucac polític.

Els vasos comunicants entre la política i l’economia són a Madrid més que evidents. Des que el panorama polític està immers en un bloqueig de difícil resolució i ha encadenat investidures fallides que les empreses i patronals mantenen un perfil comunicatiu baix. La pregunta obligada a les rodes de premsa sobre si el bloqueig polític està afectant els negocis és incòmoda per als dirigents empresarials espanyols, i en molts casos se la prefereixen estalviar. Però, en el cas del CEC, aquesta incomoditat ha arribat a congelar l’organisme, que viu el moment més delicat des de la seva creació, a les acaballes del govern espanyol socialista de José Luis Rodríguez Zapatero.

Reunions de compromís

Amb un president com César Alierta, mig jubilat en la seva tasca empresarial, l’organisme del qual formen part la pràctica totalitat dels primers espases de les empreses espanyoles ha entrat en un coma induït del qual no dóna cap senyal de sortir. Les poques reunions ineludibles que sí que ha celebrat l’organisme des del desembre (cap de les ordinàries, però sí una per aprovar els comptes i una altra per firmar un conveni previst) han tingut absències notables, com la de la mà dreta d’Alierta, Isidre Fainé, o els dirigents del BBVA, Francisco González, i el Santander, Ana Botín.

El CEC es va crear com una plataforma perquè les grans empreses poguessin tenir una interlocució més directa amb els governants. En la primera etapa es van sovintejar les visites dels empresaris a la Moncloa, quan l’inquilí encara era Zapatero. I també n’hi va haver en els primers mesos de govern de Mariano Rajoy. Però l’actual president en funcions del govern espanyol aviat va començar a fer evident la seva incomoditat amb aquesta proximitat als grans empresaris, i les visites al Palau es van espaiar fins a desaparèixer fa dos anys. La mort d’Isidoro Álvarez i Emilio Botín, tots dos presents en l’organisme des de la fundació, també va contribuir a esllanguir l’activitat del CEC.

L’organisme està format per les empreses Acciona, ACS, Banco Santander, BBVA, El Corte Inglés, Ferrovial, Planeta, Iberdrola, Inditex, La Caixa, Mapfre, Mercadona, Repsol i Telefónica, i també té representació de l’Institut de l’Empresa Familiar. La facturació d’aquest grapat d’empreses suposa un 35% del PIB espanyol.

Tot i el nombre reduït de socis, fins i tot en l’organització comença a tenir problemes. Una de les patates calentes a l’organisme és el possible relleu de César Alierta a la presidència, després que l’empresari deixés la de Telefónica al seu successor, José María Álvarez-Pallete.

Per això les veus entre les empreses que demanen un canvi d’orientació de l’organisme van en augment. Sembla clar que el CEC ha fracassat en el seu intent de ser un contrapès a les patronals tradicionals, i ha perdut influència en el govern, tot i haver donat suport explícit a les polítiques econòmiques de Mariano Rajoy.

En aquest temps, a més de deixar de fer reunions, l’organisme també ha abandonat les previsions econòmiques que feia en els seus orígens, més optimistes que les dels organismes internacionals per combatre, deien, el pessimisme injustificat. Aquestes previsions es van demostrar errònies la majoria de vegades i també han deixat d’existir.