Federalisme per a súbdits

L’historiador Joan B. Culla comparava la setmana passada la diferència entre el tractament de les colònies per part d’Espanya i el Regne Unit. El professor recordava que mentre Espanya va ser incapaç de trobar un mecanisme institucional per mantenir els seus dominis, jugant al tot o res –que va ser res–, el Regne Unit es va enginyar una Commonwealth i una xarxa de sistemes federals per tal de mantenir la seva influència imperial sota l’aparent oxímoron de l’autogovern colonial, és a dir, aconseguint que les colònies es governessin soles dins la monarquia britànica.

La British North America Act de 1867. Precisament llegia l’article del professor Culla en plena conferència sobre la Constitució canadenca del 1867, una carta magna peculiar que entraria en vigor com una acta imperial britànica (British North America Act, BNA), l’esborrany de la qual s’acabaria d’enllestir a Londres, la metròpoli, i anomenaria el (nou) país “Dominion of Canada”.

Federalisme colonial. Els pares fundadors canadencs van confeccionar, sense ratificació popular, una acta imperial que dissenyà el seu propi autogovern. El federalisme canadenc (la Confederació) es va convertir en una veritable maquinària per plegar les inicials tres províncies, revoltades unes dècades abans contra els seus oligarques, als interessos de Londres. La metròpoli havia après de l’experiència americana a finals del s. XVIII, tal com apuntava Culla. John A. MacDonald, primer ministre canadenc de l’època, ho tenia clar: “A British citizen I was born and a British citizen I will die”. Ferm defensor de les competències executives, més que legislatives, la versió final del text del 1867 donaria prioritat a les primeres a nivell provincial.

Federalisme uninacional. L’actual “plurinacionalitat” canadenca, en la seva gènesi, acabà confinant el Canadà francès al Baix Canadà –l’actual Quebec– amb una política ferotge d’assimilació de la resta de francòfons dispersats arreu del territori que formaven minories, mestissatges o altres pobles. De les nacions indígenes no cal ni parlar-ne perquè mai van ser convidades a la taula constitucional.

Federalisme antidemocràtic. La jugada britànico-canadenca –aplaudida per bona part de l’elit reaccionària francòfona– venia de lluny. A principis del XIX ja havien esclafat les revoltes inspirades en la independència americana o la Revolució Francesa. Revolucionaris exiliats als Estats Units com el mateix Papineau –nacionalista francòfon– acabaria confessant que preferia l’annexió del Baix Canadà a la república federal americana que no pas a la monarquia del Dominion britànic, encara que això comportés l’assimilació total de la francofonia a l’Amèrica del Nord –el destí de Luisiana.

El llarg cadenat federal “A Mari Usque Ad Mare”, “From coast to coast”. El Canadà del s. XXI és una federació avançada i admirada en molts aspectes per la literatura internacional sobre models territorials, i hi ha motius ben sòlids perquè això sigui així. Tal com solien dir els pares fundadors canadencs: l’acta imperial britànica era un cadenat, però era un cadenat molt llarg. Tanmateix, l’optimisme dels observadors internacionals contrasta amb els esforços del Canadà francès i part de l’anglès per denunciar les imperfeccions de la federació. Les veus crítiques solen recordar que la província del Quebec encara no ha consentit, formalment, la repatriació constitucional del 1982 –que inclou l’acta del 1867– amb la seva carta de drets de tots els canadencs; que el Canadà francès no ha estat reconegut com a poble fundador de la confederació en igualtat amb el poble anglès, o que els pobles indígenes són lluny de gaudir d’una igualtat, no ja constitucional, sinó material amb la resta de pobles del Canadà.

Quin federalisme? Arran d’aquesta història, el politòleg Marc Chevrier fa la distinció “genètica” –històrica– entre el federalisme colonial i l’emancipador. Mentre el primer trobaria la màxima expressió en el cas canadenc, el segon seria el dels Estats Units, forjat en una revolució anticolonial i amb el consentiment i reconeixement mutu de les tretze colònies americanes. Mentre l’acta del 1867 confirmava una divisió provincial colonial, 'divide et impera', la Constitució del 1777-1789 creava una república federal. La primera creava súbdits, la segona, ciutadans.

A casa nostra. De la Declaració de Granada a la negació del reconeixement nacional de la presidenta andalusa Susana Díaz, les propostes federals espanyoles s’acosten més a la gènesi canadenca que l'americana. És a dir, sense consentiment de les unitats federades, de confecció 'top-down' i sense qüestionar la sobirania –encarnada pel monarca– o la uninacionalitat espanyola. Independentistes i federalistes utilitzen el model canadenc per mostrar les virtuts que segons uns i altres Espanya faria bé d’incorporar, no pas a ultramar –'trop tard'–, sinó al territori de l’antiga metròpoli. Aquestes característiques segur que millorarien l’Estat autonòmic: des del sistema fiscal fins al blindatge competencial. Però atenció: tenint en compte la gènesi imperial canadenca, convé restar alerta, no fos cas que la nostra 'canadització', més enllà de mantenir-nos com a súbdits dels Borbons, ens acabés entortolligant amb la llarga cadena del federalisme de sanció reial.