Repensar la celebració de la consulta del 9-N

Per ordre del president del govern espanyol, l’Advocacia de l’Estat va impugnar i demanar la suspensió del títol II de la llei catalana 10/2014 de consultes no referendàries i del decret de convocatòria de la consulta del 9-N. Es va sol·licitar la suspensió de les disposicions impugnades en virtut del poderós i controvertit article 161.2 de la Constitució. El TC, seguint la seva obligació legal, una vegada admesos a tràmit ambdós recursos va haver d’ordenar automàticament les respectives suspensions. Els efectes d’aquesta suspensió comporten la il·legalitat de les actuacions de la Generalitat en matèria de consultes no referendàries amb relació al títol II de la llei i, més concretament, els preparatius i la celebració de la consulta del 9-N. Sembla improbable que el TC aixequi la suspensió abans de dictar sentència. Certament, el TC va aixecar la suspensió de la llei catalana 4/2010 de consultes referendàries però no oblidem que va recalcar que l’aixecament no comportava cap perill constitucional perquè li corresponia a l’Estat central autoritzar “amb tota llibertat” una consulta en virtut d’aquesta llei. Més enllà de la suspensió, el professor de dret constitucional Víctor Ferreres explicava, el 28 de setembre, que “existeixen sòlides raons per pronosticar que la sentència que finalment dicti el TC acabarà declarant nul·la la convocatòria de la consulta”.

La proposta de “consulta alternativa” de Mas amb la mateixa pregunta que el decret impugnat, amb urnes, amb paperetes, amb locals de la Generalitat i amb implicació dels ajuntaments xoca amb la suspensió de la llei i del decret referit. Topa amb la suspensió de la llei perquè si hom observa el 14è fonament jurídic del recurs d’inconstitucionalitat veurà que no s’impugna el títol III de la llei (que inclou altres formes de participació ciutadana) sempre que no es pretengui usar com a mecanisme alternatiu a la consulta no referendària del títol II. El recurs, concretament, recull el que ja havia alertat el Consell d’Estat al respecte: “los términos literales de la regulación contenida en el título III de la Ley de Cataluña 10/2014 no permiten apreciar un vicio de inconstitucionalidad inmediato, sin perjuicio de los procedimientos que pudieran llegar a promoverse ante el Tribunal Constitucional si se convocasen procesos de participación ciudadana que, invocando la cobertura legal del título III de la Ley de Cataluña 10/2014, alterasen la estructura con que los mismos se definen en la propia Ley, llamando al pueblo de Cataluña al ejercicio del sufragio (…)”. Xoca, a la vegada, amb la suspensió del decret perquè és una manera encoberta o simulada d’esquivar els efectes suspensius de l’article 161.2 de la Constitució. El fet que “la consulta alternativa” no sigui convocada formalment pel poders públics de la Generalitat no impedeix atribuir la convocatòria, preparació, organització i celebració de tal consulta com a acte fàctic de la Generalitat. O és que pel fet que no existeixi un decret formal de convocatòria ja n'hi ha prou per esquivar els controls de constitucionalitat i de legalitat?

Situats en aquest context constitucional, m’agradaria aportar algunes raons per repensar la celebració d’una consulta il·legal. Cal tenir present que l’Estat central té poderosos mecanismes per suspendre o intervenir les competències autonòmiques i les potestats d’autogovern –m’estic referint, entre d’altres, a l’article 155 de la Constitució–. Preparar, organitzar i celebrar una consulta il·legal, posaria en un greu dilema jurídic (i moral) a nombrosos funcionaris. La celebració d’una consulta il·legal podria incrementar l’abstenció. Seria l’excusa esperada per certs sectors de la població catalana per qüestionar la legitimitat de la votació. L’exigència de participació mínima del 50% del cens en el referèndum d’independència montenegrí (a proposta dels representants de la UE) ens recorda que no només és rellevant obtenir una majoria, sinó que cal assegurar un mínim de participació. En aquest sentit, els detractors de la consulta podrien intentar boicotejar-la a partir de no concórrer a les urnes. En un context d’abstenció d’una de les bandes es produiria, a més, una confusió entre les abstencions del no i les abstencions sense més significat.

La legitimitat dels referèndums constitucionals o constituents no només depèn de la votació sinó de les deliberacions públiques prèvies a la mateixa. Per tal que els referèndums d’aquesta naturalesa siguin plenament legítims cal una acceptació, compromís, campanya i "fair play" de totes les bandes. Els resultats d’una consulta il·legal en favor de la independència, podrien ésser qüestionats internacionalment. Però, en canvi, si en la consulta del 9-N perdés el Sí-Sí, tals resultats serien acceptats i reivindicats per l’Estat i la societat internacional. Per tant, no sembla una estratègia idònia per al Sí-Sí.

La celebració de la consulta del 9-N comporta un trencament excessivament prematur de la legalitat. Un trencament de l’ordenament jurídic espanyol hauria de venir després d’un mandat democràtic clar, no prèviament. Per aquest motiu, en comptes de celebrar una consulta il·legal, és més pertinent abocar els esforços per a unes eleccions en què els diferents candidats, partits i coalicions defensin amb claredat les seves aspiracions sobre el futur polític de Catalunya. El trencament de la legalitat en una democràcia liberal ha de ser molt excepcional, i això també val per la independència. Cal procedir, doncs, amb una mena d’ordre de més constitucionalitat a menys constitucionalitat: només després d’un llarg camí durant el qual les vies negociades i constitucionals són sistemàticament negades, és quan les vies democràtiques unilaterals complementades per una mobilització popular intensa i perllongada poden vèncer legítimament les barreres constitucionals erigint-se com a poder constituent.

Les raons que he exposat per repensar la celebració de la consulta del 9-N no són arguments amb la simple intenció de frenar el “procés”, sinó per considerar més raonable la celebració de les anomenades “eleccions plebiscitàries”. El fet que els plebiscits tinguin una connotació negativa en la cultura política i jurídica continental (especialment en la francesa), m’inclina a rebatejar-les com a "eleccions referendàries". Què serien unes "eleccions referendàries"? Jurídicament serien unes eleccions normals i corrents, però políticament marcades pel debat sobiranista i independentista. La diferència, seguint el Consell Assessor de la Transició Nacional, no vindria determinada per l’ordenament jurídic, sinó pel context polític i el posicionament dels actors polítics (Informe 1). Això dificultaria considerablement una hipotètica impugnació per part de l’Estat central. Les eleccions estarien protegides per la línia jurisprudencial continuada del TC que nega que Espanya sigui una “democràcia militant” (entre d’altres, Sentències 48/2003, 103/2008, 31/2010 i 42/2014). Una de les virtuts d’aquesta jurisprudència és que permet als partits polítics presentar-se amb programes independentistes. I, de fet, així s’han posicionat nombrosos partits polítics catalans i bascos en les darreres dècades.

En cas que es produís una hipotètica impugnació de tals eleccions, la reacció internacional molt probablement no seria la mateixa que davant la suspensió o la prohibició d’una consulta no referendària.

*Nota sobre l'autor: doctor en Dret per la Universitat Pompeu Fabra i Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració.