La reconquesta de València

Joan Olmos Llorens. Doctor enginyer de Camins i professor universitari

Mentre les nostres ciutats sanejaven els seus serveis bàsics (clavegueram, aigua potable, recollida de residus…) i alhora la ciència aportava avanços importants per lluitar contra les malalties infeccioses, els carrers i places es preparaven per a acollir les noves carrosses motoritzades, «un carruatge que es mou per si mateix», com el definia el diari La Vanguardia en 1890, any en què un cotxe va circular per primera vegada a Espanya.

Cotxes pels carrers i televisors en les cases, un binomi revolucionari per a iniciar una nova etapa en la història de la ciutat, determinada, paradoxalment, per la pèrdua progressiva de la comunicació entre les persones i l’aparició d’una nova fractura social entre els qui tenien accés als nous invents i els qui es convertien en espectadors bocabadats. Hui, encara que sembla el contrari, no tot el món té la possibilitat de moure’s en vehicle privat.

Els efectes de la revolució motoritzada anaven més lluny: a més del creixement desbocat de les ciutats («búsquese una casa más lejos del trabajo», proposava un anunci d’automòbils), els carrers  ̶ i les cases, és clar ̶  s’han anat omplint de soroll, brutícia, increment de les temperatures, gasos nocius per a les persones i per al nostre planeta. Tot plegat, s’ha conformat un espai on els costos socials, els ambientals i el econòmics (si és que tots tres termes resulten indestriables) són insuportables. Es considera ja una vertadera pandèmia, on hi ha víctimes puntuals (morts i ferits dels mal anomenats accidents de trànsit) i d’altres a mitjà i llarg termini, produïdes per la contaminació de l’aire.

Així que al llarg de més de quaranta anys  ̶ l’edat d’aquesta revista ̶  hem estat dedicats a transformar els nostres espais públics amb entusiasme modernitzador i hem passat de la sociabilitat urbana al trànsit i a l’aparcament, carregant la factura que genera una part del veïnat a tot el conjunt de la gent. Revertir la situació, doncs, significa senzillament recórrer el camí en sentit invers, fer un palíndrom i anar recuperant espai per a la ciutadania, començant pels sectors més febles, tornant a col·locar bancs i fonts, arbres i espais de jocs per als xiquets, tot per restituir drets maltractats, com ara els més elementals de caminar o passejar tranquil·lament.

El dret a la salut ambiental, a l’aire net, a la seguretat personal, són inalienables i no haurien d’estar sotmesos a cap transacció. Ben bé sabem que eixe punt de partida no causa cap problema, ans al contrari, als sectors econòmics urbans que valoren el major atractiu que tenen les ciutats més avançades cap a la sostenibilitat ambiental i social.

No sols les grans ciutats del nostre país han patit sense excepcions aquesta greu agressió; també els pobles mitjans i petits han copiat la pitjor part del model. Cal destacar que encara que observem avanços importants en altres àrees de la gestió dels ajuntaments del canvi  ̶ a favor de les persones vulnerables, contra el maltractament animal, per citar-ne dos casos ̶  a penes es poden veure programes encoratjats per a reconquistar l’espai públic, peça clau en la identitat d’una ciutat plenament democràtica. Els carrers, les places, els parcs i els jardins constitueixen l’estructura bàsica de la ciutat i són, a més de la seua imatge, el lloc que ens iguala i afavoreix la integració social.

Les tímides mesures adoptades per l’Ajuntament de València en els darrers mesos ̶ alliberament d’espais a Ciutat Vella ̶  han obert el debat i posen en relleu l’escassa cultura social i política de la major part de la nostra gent en aquesta matèria. Cal que ens preguntem per què no es va actuar abans i, des de la nostra actitud com a ciutadans, per què assumim amb tanta passivitat una realitat tan agressiva. No són fórmules màgiques les que cal implantar; són actuacions de sentit comú aplicades en altres parts del món amb un èxit que les situa en un punt de no retorn, en la mesura que la gent va descobrint com d’atractives i amables poden ser les nostres ciutats.

Article publicat al nº 417 (juliol/agost de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar