No és No: Stop als abusos sexuals i la discriminació masclista

El grapeig dels pits d’una dona entre la multitud d’una festa popular és l’exponent més groller d’una cadena cultural antiga, inconscient per a bastants homes, amb baules més subtils en altres circumstàncies, però d’una categoria violenta aproximada. L’assetjament és un acte de poder masclista d’un rang no gaire diferent del de l’acomiadament laboral d’una dona que anuncia que està embarassada. Tots dos són sancionables, però no es cataloguen ni jutgen igual. Altres situacions que violenten però aconseguirien menys unanimitat són les que reflecteixen aquell sostre de vidre professional que frena l’accés de la dona a càrrecs de responsabilitat, tan difícil de travessar. En actes massius i etílics, els comportaments són espontanis: un reflex de l’educació rebuda i la cultura dominant.

ALBA ALFAGEME. Psicòloga

"La idea que NO és SÍ ens ha fet mal a totes"

El bosc amb agradables camins transitables que hi ha a prop del domicili de la psicòloga Alba Alfageme, de 36 anys, molt a prop de Girona, és zona vetada per a ella. En un altre temps, sortia a córrer per aquelles rutes tranquil·les, però una dona hi va ser agredida i l’Alba ha decidit limitar els circuits per on fa running. El seu marit segueix sortint a córrer per allà sense cap problema, dia o nit. Ell tampoc ha creat estratègies de tornada a casa les nits que surt a sopar amb els amics. Ella sí que ho ha fet.

L’Alba és experta en l’atenció a dones que han patit assetjament o agressió sexual, unes situacions de violència masclista que, entén, condicionen la vida tant de les atacades com de les que adopten precaucions per no ser-ho. «Aquesta idea falsa que el NO d’una dona vol dir SÍ ens ha fet molt de mal a totes. Els nois estan molt confosos i la societat alimenta la situació responsabilitzant la vestimenta femenina de l’assetjament sexual». Un estudi europeu indica que un terç de les entrevistades va declarar haver tingut relacions sexuals no desitjades amb homes amb els quals havien sortit a sopar.

Si l’entorn no ho critica, aquesta actitud s’alimenta, afegeix Alfageme. «Les dones, totes, tenim limitat l’espai públic. No és segur. No podem disfrutar d’aquesta llibertat igual que els homes», reflexiona la psicòloga. L’Alba té companyes que quan marxen d’un sopar a la nit elaboren estratègies per al moment de tornar a casa: «Si tenen pàrquing, no hi deixen el cotxe, per no entrar-hi soles. O truquen a la seva parella perquè baixi a buscar-les. Si tornen en taxi, al pujar al vehicle anoten la llicència del conductor i envien el número per Whatsapp a una amiga».

CARLOTA PI. Enginyera, empresària

"No vull deixar de tenir fills per tenir una feina"

L’enginyera Carlota Pi, de 40 anys, cofundadora i directiva de la companyia HolaLuz, comercialitzadora d’energia elèctrica renovable i gas, va anar fa una setmana a Madrid amb les seves tres filles de 8, 6 i 4 anys per recollir un premi a l’empresariat innovador femení. Les seves filles, explica, no entenien que la premiessin pel fet que és una dona. La Carlota els va dir que esperava que la situació no es repetís quan elles tinguessin 30 anys.

Pi va ser despatxada de l’empresa on treballava poc després que naixés la seva tercera filla. «Vaig decidir que mai més treballaria per a una companyia rígida, jerarquitzada i, en la meva opinió, condemnada a mort».

Així va sorgir HolaLuz, una empresa barcelonina on els empleats, la meitat de cada sexe, no tenen un horari al qual s’hagin d’ajustar. No se’ls comptabilitzen els dies que fan vacances i tampoc han de justificar si fan festa un pont festiu. Treballen per complir uns objectius que els són supervisats de forma setmanal, mensual i anual. «L’exigència va ser màxima a l’escollir els nostres 92 treballadors: volíem persones interessades a ser felices i treballar, sense haver de renunciar a la professió pel fet de tenir fills, ni deixar de tenir-ne per por de perdre la feina», adverteix. La seva consigna és que «sempre hi ha una manera diferent de veure les coses». Guanyen 3.000 clients cada mes, assegura Pi.

La Carlota s’aplica a si mateixa els avantatges pels quals va apostar i que va defensar davant els seus dos socis, l’Oriol i el Ferran. Reconeix que ells al principi no veien «la necessitat» d’organitzar l’empresa amb unes premisses que encaixen amb l’estil de vida d’una dona jove, que vol ser mare, molt exigent amb la seva professió.

ELENA CARRERAS. Obstetra a l'Hospital Vall d'Hebron

"Ens donen més càrrecs de confiança que de poder"

Fa més de dos anys que Elena Carreras, de 56 anys, ocupa de facto el càrrec de responsable de l’àrea d’Obstetrícia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, encara que el nomenament oficial li va arribar la setmana passada. El servei que dirigeix rep dones en període de gestació, procedents de tot Espanya, que pateixen complicacions greus amb les quals perillen la vida del fetus o la de la mare. Atén les embarassades infectades pel virus Zika.

La seva funció, en fi, resulta determinant i contribueix al prestigi internacional de l’hospital, la qual cosa no ha evitat una llarga travessia, compartida amb centenars de companyes, en el que ella denomina «càrrecs de confiança, més que de poder». La generació de dones metges especialistes que ara tenen de 45 a 55 anys és la primera que, de manera tímida però irreversible, accedeix a càrrecs de responsabilitat als hospitals públics de Catalunya. La seva presència, diu, ha sigut clau en la transformació que està experimentant la relació entre els facultatius i els seus pacients.

«La manera de fer les coses, el model assistencial, són diferents», explica Carreras. «S’ha generalitzat una manera femenina d’aplicar la medicina, on el facultatiu és més dialogant, empàtic i respectuós amb el pacient, té en compte els seus desitjos i la seva voluntat i, sobretot, el manté informat del seu procés», descriu l’obstetra.

Tot això, afegeix, es contraposa a la figura patriarcal de la medicina masculina que va dominar els hospitals fins fa encara no un decenni. «Allò tan masclista d’‘¡has de fer això perquè ho diu el metge!’, s’ha acabat», considera Carreras. Un 70% dels actuals estudiants de Medicina a Catalunya són dones.

CARLA VALLEJO. Jutge

"En la judicatura no t'estalvies comentaris masclistes"

Carla Vallejo és magistrada en un jutjat d’instrucció de Las Palmas de Gran Canaria. Té 35 anys i vesteix com una dona de la seva edat, dos detalls pels quals ha de suportar comentaris «despectius o masclistes» d’alguns col·legues, que al·ludeixen a la seva joventut, el seu aspecte o a l’eventualitat que decideixi tenir fills. «En la meva professió, la igualtat és més formal que real. Hi ha un estat d’opinió que dóna per fet que si tens un fill el teu desenvolupament professional t’interessarà menys, i això, sens dubte, ens perjudica», afirma Vallejo.

«El món de la judicatura espanyola és un perfecte mirall de la discriminació que pateixen les dones en la resta de la societat», assegura la magistrada. «Allà on hi ha 

discrecionalitat i intervé la decisió subjectiva o política, les dones perdem –diu Vallejo–. D’una altra manera, no s’explicaria que sent nosaltres majoria en la carrera judicial, siguem tan poques en les cúpules decisòries».

El sistema judicial espanyol es nodreix d’un 52% de dones i un 48% d’homes, però la presència femenina en les cúpules de decisió i direcció és anecdòtica. «La meva professió es comprimeix en un embut amb la part estreta situada a dalt –descriu–. En l’únic lloc en el qual no percebem discriminació o rebuig és a la sala de judicis, quan estem davant un individu que està sent jutjat. Els ciutadans ens veuen com a jutges neutres».

Aquest embut al qual al·ludeix Carla Vallejo és l’organització del poder a Justícia. «Al Tribunal Suprem són 16 homes i una dona, al Constitucional 12 i 2 i igual al Consell General del Poder Judicial (CGPJ)», explica la jutge. Els tres estaments depenen de la composició del Parlament espanyol, que els escullen.

GEMMA LIENAS. Escriptora i política

"L'assetjament intenta frenar l'avanç de les dones"

El món de la política, i de les dones polítiques, és potser el menys propici a permetre que prevalguin els tics masclistes que persisteixen en la resta de capes de la societat, observa l’escriptora Gemma Lienas, de 65 anys, diputada de Catalunya Sí que es Pot al Parlament de Catalunya i autora d’una abundant producció literària en què no amaga mai la seva posició femenina, o feminista, davant la vida.

«L’assetjament sexual a noies en situacions de festa és una ofensiva masclista per frenar els avanços femenins», diu, rotunda. El missatge que es vol transmetre quan es critica la manera de vestir o el comportament d’algunes noies agredides és aquest, diu Lienas: «La dona, la pata quebrada i a casa. Si no, ja sabeu què us pot passar». Antic, però eficaç, sosté.

Lienas defensa la seva «mirada» a l’hora d’escriure i de viure, i no creu convenient dissimular-la. «A les escriptores que actuem així, se’ns classifica de feministes. Quan Gabriel García Márquez va escriure Memoria de mis putas tristes, [en què un vell moribund demana conèixer una noia verge] ningú va dir que fos masclista», subratlla l’escriptora.

La permissivitat amb què les noies toleren que els seus nòvios o amics els controlin la manera de vestir, o els permeten actuar en funció de la gelosia, forma part d’una «regressió» que, segons explica Lienas, reflecteix el retrocés generalitzat del pensament d’esquerres en la societat actual. «Ara vivim en un món dominat per les dretes i el capitalisme més dur, i ni la dreta ni el capitalisme han defensat mai els drets de les dones –indica–. Ara, en molts ambients, les posicions masclistes es consideren normals».

TERESA FREIXES. Catedràtica de Dret Constitucional

"Les masses sempre són perilloses"

En situacions de festa massiva, en què abunda l’alcohol, la conducta dels individus està dirigida per un «inconscient col·lectiu» difícil de controlar, considera Teresa Freixes, de 66 anys, catedràtica de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre de la càtedra Jean Monet a la Unió Europea (UE). En això, no percep gaires canvis entre les conductes dels joves d’ara i els de fa 20 anys. «Les masses sempre són perilloses, propicien conductes ancestrals», afegeix Freixes, en al·lusió a les agressions masclistes que es van produir als Sanfermines. Aquestes conductes, adverteix, estan ara incentivades per la frustració que la crisi provoca en molts joves.

El món en què exerceix, la universitat, no se salva de les brotxades masclistes, diu. «No hi ha una discriminació evident o directa, però les indirectes són constatables pels resultats a què donen lloc: ¿quantes rectores o deganes hi ha?», proposa Freixes, després de puntualitzar que des de fa dos mesos la UAB compta amb una rectora. La segona d’Espanya.

Creu que preval una resistència per part dels seus col·legues masculins, que els impedeix valorar de manera igualitària els currículums d’un home i una dona. «No és racional, però quan tenen al davant un expedient femení, al cap hi sorgeix allò de ‘mira la noia aquesta’…». Als anys 90, explica, el Tribunal Superior de Justícia de la UE va aprovar una normativa d’«acció positiva» per equilibrar la presència de dones en la direcció de les universitats. «En cas de competició, davant dos currículums equivalents, es destinarà la plaça a l’estament menys representat: les dones», relata. «No s’aplica», aclareix.

LAIA SANZ. Pilot de ral·lis

"Els nois no porten bé que una dona els guanyi"

A Laia Sanz, de 30 anys, pilot de motos de trial, ral·li i enduro, els seus companys masculins de carreres li van començar a mostrar respecte quan les seves bones puntuacions, superiors a les d’ells en proves que compartien, es van imposar. Ha resultat vencedora en 16 competicions mundials en les quals, en moltes modalitats, ha sigut la primera dona que hi participava. La Laia respon sense dubtar sobre si ha captat actituds discriminatòries en l’entorn esportiu, atribuïbles únicament al fet que és una dona.

«Hi ha molt de masclisme, fins i tot entre els caps d’equip. Estic en un món en què no és fàcil que els homes t’acceptin. Els nois no porten bé que una dona els guanyi. A mi em respecten perquè tinc bons resultats, i, tot i així, sempre sento comentaris sobre si és que he guanyat perquè m’ajuden més que a ells, o que el meu equip és oficial… Busquen excuses per explicar-se que jo hagi guanyat, però no tenen nassos de dir-m’ho a mi. Jo sempre me n’assabento. És desagradable», explica.

La Laia va desembarcar per primera vegada, el 2000, en una competició motociclista que fins llavors havia sigut un rotund món d’homes. En els inicis, recorda, la rebien amb certa condescendència, els feia «gràcia» que una dona jove anés vestida de motorista, deien coses del tipus de «mira que mona», i feien broma amb el fet que s’atrevís amb la carrera. «Quan vaig començar a quedar entre els 15 primers, ja no els feia tanta gràcia».

A poc a poc, relata Sanz, va anar agafant experiència en una realitat que l’hauria pogut perjudicar psíquicament. «Però tot en la vida depèn de com t’ho prenguis –apunta– i jo vaig decidir que aquesta dificultat seria una motivació addicional».

Notícies relacionades

Més masclista que el pare

Les denúncies per abusos sexuals s'han duplicat en 10 anys