Les dones que vam néixer a finals dels anys seixanta –i en som un munt– vam arribar a la joventut creient-nos pioneres i amb totes les intencions de menjar-nos el món (...) Quan vam començar a fer els quaranta anys, quan va arribar la famosa crisi econòmica a nosaltres ens va agafar amb unes vides complexes. Érem la primera generació que havia entrat en torrent a la universitat, atresoràvem títols, currículum. Però alguna cosa no va sortir com esperàvem”. Nuria Varela, escriptora i periodista, retrata al llibre Cansadas una generació de dones, la seva, que es va llançar al món pensant-se lliures i iguals, fins que van topar, diu, amb la reacció del patriarcat.
Cansades?
Plantejo el cansament com un atipament. Fartes de les dobles i triples jornades, de les bretxes salarials, de les microviolències i els micromasclismes diaris –a la feina i en les relacions personals–, pel mite de la conciliació, l’exigència del mite de la bellesa i l’eterna joventut, per fer-ho tot soles, per nedar a contracorrent, per haver aguantat la pressió laboral, per haver donat suport sistemàticament a totes les nostres successives parelles. Cansades de no tenir poder, no tenir temps lliure. Cansades de ser l’avantguarda, i de la postergació contínua.
Què és el que ha passat perquè aquelles expectatives de llibertat d’una generació hagin saltat pels aires?
Hi ha una nova misogínia, un neomasclisme, que es basa en discriminacions antigues però vestides de noves formes subtils, on se simula que la igualtat entre homes i dones està ja aconseguida. Avui una dona pot ser directora d’un diari, liderar un equip ampli i tenir l’obligació d’ocupar-se de totes les tasques domèstiques, patir el mansplaining d’un becari –homes que parlen a les dones des d’una presumpta superioritat intel·lectual– i ser criticada pel seu aspecte a l’hora d’anar a un acte públic. Aquest masclisme “subtil”, en qüestions tan greus com la violència masclista, es reflecteix en la mentida de les denúncies falses, o a fer aixecar sospites sobre la víctima quan es produeix una violació. Hi ha un mandat de silenci.
Esmenta les tesis d’un filòsof de referència en els últims anys, Byung-Chul Han, que reflexiona sobre la societat del cansament en un món en el qual s’ha substituït el paradigma de la disciplina externa en la feina pel del rendiment, la lliure obligació. Però diu que s’oblida de les dones.
Descriu les característiques d’aquesta nova societat però s’oblida de les atencions, de
les quals s’encarreguen majoritàriament les dones, que també treballen fora. Potser es pot triar un càrrec en el qual es treballen més hores, però el que no es pot triar és donar menjar als teus fills o cuidar una mare lesionada. Cal tenir-ne cura, sense més ni més, i té hora fixa. No pots anar a buscar el teu fill a l’ escola dues hores després que tanquin les portes. Societat del cansament? Sens dubte per a les dones però no per l’autoexigència de l’èxit, sinó perquè se’ls suma l’obligació de les cures.
Per assolir la igualtat, assenyala, cal contemplar l’economia en la seva dimensió completa i erradicar l’ homo economicus.
Nuria Varela, aquesta setmana a Madrid
Hi ha dos mandats urgents a resoldre que són la violència masclista i la crisi de les cures. Parlo de l’ homo economicus absent d’aquesta altra gran economia, la de les cures, que si es comptabilitzés a Espanya suposaria el 53% del PIB. Es defineix com un individu racional que no té infantesa ni es fa vell –és a dir, que oblida que el van cuidar i l’hauran de cuidar–, que no depèn de ningú i només es fa responsable de si mateix. La teoria econòmica es va inventar un model impossible ja que aquest home econòmic representa una llibertat d’actuació que tan sols pot existir perquè hi ha algú que fa també les altres activitats. Cal acomiadar-lo.
La cocció del neomasclisme, segons explica, va sorprendre massa confiades les dones que durant l’etapa del Govern de Zapatero impulsaven les lleis d’igualtat. Vostè va ser cap de gabinet del Ministeri d’ Igualtat.
Hi va haver una reacció molt violenta pel mer fet d’existir. La creació d’aquell Ministeri va fer vessar el vas de la reacció patriarcal, en veure amenaçada mitjançant una estructura governamental un sistema en el qual predomina el poder de l’ home. Hi va haver, i hi ha, una contrarevolució oculta, vestida de vegades de progressisme, i amb les dades a la mà veiem com Espanya ha caigut en picat als índexs que mesuren la bretxa global de gènere.
La seva anàlisi des del feminisme és dura. Hi ha esperança?
El cansament és un capital polític i el malestar generalitzat de les dones cal canalitzar-lo per qüestionar el sistema i exigir una altra lògica econòmica. Cal reduir aquesta feina invisible de les dones. Un exemple senzill: si els homes adults es cuidessin a si mateixos, es reduiria en un 39% la sobrecàrrega de les dones. Cal negociar un nou pacte de gènere ja que l’expectativa de les dones no passa per continuar aguantant tota aquesta feina de forma gratuïta i en solitari. Cal avisar que o s’encara la gestió social de les cures, o estarà en joc la sostenibilitat humana. No veig aquesta generació cansada cuidant els seus nets amb pocs recursos.
Els pactes sempre són difícils, o no es compleixen.
Cal trencar el vel del silenci, i és necessaria la rebel·lia perquè encara que no sempre protegeix, està clar que la submissió no ho fa mai. La nostra generació és descreguda, escèptica i rebel. Cal tractar amb irreverència el patriarcat, burlar-se’n i desdenyar les seves exigències. La Marxa de Dones que va tenir lloc el passat 21 de gener a Washington per protestar contra Donald Trump pot ser un signe que les dones fartes no estan disposades a aguantar més. Però no es només criticar Trump, el masclisme ara és subtil.
L’horitzó que proposa per a les dones és deixar de ser formigues i passar a ser cigales.
Hem viscut, vivim, amb una falta de proximitat entre els desitjos i les realitats. És el moment de la reacció de la nostra generació de dones. I sí, hem estat formigues i ara volem ser cigales. Volem viure sense dobles i triples jornades, viure d’acord amb el que creiem, lliures de violències reals, estructurals i simbòliques. I sí, ara ens toca cantar.