Les qüestions lingüístiques sempre han despertat entre els valencians unes discussions apassionades. I no és que tots tinguem ànima de filòlegs o que, fruit de la nostra gran estima per la llengua, defenguem les nostres posicions amb dents i ungles. El problema és que, quan parlem de llengua, en realitat no estem parlant de llengua. En valencià tot és una metàfora. I qualsevol qüestió lingüística, per nímia que siga, és susceptible de convertir-se en símbol identitari. La inclinació d’un simple accent pot interpretar-se, ai!, com una amenaça contra la pròpia identitat.
La setmana passada tractàvem en este mateix blog el tema de l’accentuació valenciana, on intentàvem emmarcar alguns problemes ortogràfics actuals en un context global del conjunt de les llengües romàniques i, sobretot, dins del procés de fixació de l’ortografia valenciana. Ens permetem suggerir-ne la lectura prèvia per a poder entendre adequadament el contingut del present article.
Amb estos ineludibles prolegòmens, escabussem-nos ja directament en el tema que ens ocupa. El nom de la ciutat de València prové del llatí Valĕntĭa; segons les regles de la gramàtica històrica, el resultat normal de l’evolució de la e breu llatina en este context hauria d’haver sigut una e oberta, tal com passa en centenars de paraules que tenen esta mateixa terminació: ciència, consciència, decència, evidència, paciència… Les rimes d’alguns autors clàssics fan pensar que el nom de València es devia pronunciar amb e oberta. Jaume Roig, per exemple, en un verset de l’Spill, escriu:
Tostemps s’estech,
esta Valencia,
ab gran prudencia
molt fidellissima.
Encara que tampoc és del tot segur que la e de València es pronunciara oberta en el segle XV. El mateix Roig combina vocals obertes i tancades en les terminacions de molts altres versos, i fa rimar verdor amb cor, cançons amb sons, tisores amb [h]ores… La percepció que tenim actualment de les normes poètiques del bon rimar segurament no coincidixen amb les que tenien els autors clàssics. Però bé, la veritat és que tampoc importa massa. La qüestió és que, independentment de com es pronunciara el nom de la ciutat de València fa uns quants segles, actualment es pronuncia tancada. D’això, no n’hi cap dubte. I tampoc hi ha raons per a pensar que és un castellanisme. Moltes altres paraules que tenien en llatí una e breu han evolucionat també a e tancada, com breu, lleu, greu i moltes altres. El procés evolutiu de cada paraula està condicionat per molts factors i no dóna sempre, com és lògic, el mateix resultat.
Fent un salt fins al segle XX, podem constatar que en les Normes de Castelló, el text que simbòlicament representa el punt de partida de la nostra modernitat ortogràfica, la paraula València és usada tres vegades amb accent greu com a exemple de diverses regles. Però, segons es desprén de la carta que Lluís Revest —secretari de la Societat Castellonenca de Cultura— envià a Joaquim Reig el 17 de desembre de 1932, uns dies abans de la presentació pública de les Normes de Castelló, en el procés de gestació d’este emblemàtic document hi hagué un debat sobre l’accent de València. En l’encapçalament de la missiva, davall del nom del destinatari, «Sr. D. Joaquim Reig Rodríguez», apareix la paraula «Valéncia» escrita així, amb accent agut, en referència a la ciutat de destinació de la carta, i en el cos de la carta diu Lluís Revest: «Com a que les regles d’accentuació fetes per l’amic Salvador que tenia lo Sr. Pizcueta s’ajusten al conveni pense que millor será afegir-les al lloc que li senyale, curant, peró, de revisar algún eixemple com València, que modificàrem». Sense entrar en el quid de la qüestió sobre què s’havia acordat i què demana realment Lluís Revest que es rectifique, esta referència ens permet constatar que la polèmica sobre l’accent de València ve de lluny.
La següent fita en la fixació de la grafia del nom de la ciutat de València és la Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner. Ja comentàvem en l’anterior article destinat a explicar l’accentuació valenciana que Sanchis, pel seu reconegut prestigi com a filòleg, tingué un pes decisiu en la fixació de les normes accentuals del valencià. I, concretament, en relació amb l’accent de València, explica en la seua gramàtica que, encara que es pronuncia amb e tancada, convé escriure‑la amb accent greu perquè així «pot rimar amb les paraules cultes terminades en –ència». La raó explicitada per a justificar l’excepció aplicada a la ciutat de València —facilitar la tasca poètica dels versadors aficionats a la rima fàcil— cal reconéixer que és poc consistent filològicament. Des de la perspectiva actual, fins i tot pot paréixer trivial. Amb tot, cal dir que, en el context històric de la immediata postguerra en què va ser redactada, la gramàtica de Sanchis pretenia respondre a les necessitats del moment, i la poesia era, sens dubte, el gènere literari més cultivat en valencià. Més encara: era l’únic badall que permetia l’asfixiant règim franquista a l’ús literari del valencià.
La tercera referència clau en el procés de fixació ortogràfica del nom de València és la Gramàtica normativa valenciana de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, publicada en 2006, on es ratifica la tradició consolidada al llarg dels últims cinquanta anys, incloent-hi les excepcions de què, perquè i València. La modificació de l’accent de València probablement s’hauria entés per amplis sectors d’usuaris com una concessió a no se sap exactament qui. Però una concessió, al cap i a la fi; no una rectificació per raons lingüístiques. D’altra banda, més enllà de qualsevol pugna en el terreny ideològic, els canvis ortogràfics solen generar un fort rebuig entre la població alfabetitzada. Precisament per això, en el Diccionari normatiu valencià, en algunes paraules d’ús molt freqüent, com època o sèrie, s’ha mantingut la grafia tradicional amb accent greu sobre la e, però alhora s’hi dóna la pronunciació amb e tancada [é]; en altres paraules que també es pronuncien en valencià habitualment amb [é] tot i l’escriptura tradicional amb è, com ara bèstia, catèter, dièsel, èster, èter, suèter i urèter, s’han acceptat les grafies amb é com a formes secundàries. El punt on convé dissociar la pronúncia i la grafia pot resultar difícil de determinar. I, certament, les decisions adoptades poden ser discutibles. Però no és ara el moment ni el lloc adequat per a fer-ho.
Focalitzar, per tant, el debat ortogràfic en l’accent de la paraula València, per molt simbòlica que siga, és desvirtuar el problema. Més encara: és donar peu a convertir la llengua en una nova batalla de València. El sistema d’accentuació valencià requerix un revisió global per a ajustar una casuística variada a la funció bàsica que ha de complir este signe ortogràfic. Una grandíssima part de les més de cent cinquanta paraules que s’escriuen actualment amb accent diacrític són també una rèmora antifuncional en el procés d’aprenentatge de la llengua. Per a poder abordar adequadament els diversos problemes relacionats amb l’accentuació, cal un clima seré, despullat de simbolismes, i també, sí, una coordinació amb altres institucions normatives. Mamprendre a fer canvis precipitats de manera unilateral en esta o aquella paraula fins i tot pot resultar contraproduent.
En l’article anterior sobre l’accentuació a què al·ludíem al principi, comentàvem que l’Académie Française aprovà en 1990, després de llargs i intensos debats, la supressió dels accents circumflexos, i ara, vint-i-sis anys després, està exigint-ne la implantació en el sistema educatiu. Bé està, per tant, que amb un profilàctic distanciament, superant plantejaments carregats de prejuís ideològics, siguem capaços d’abordar les reformes ortogràfiques pendents amb voluntat racionalitzadora. I tant de bo que siga més prompte que tard!